En recordanza de Aldo Gross Fanet

Data

09 de jené 2020

Galaria retrac

Grandeza scritura

riduci dimensione font aumenta la dimensione del font

Social

FacebookTwitterGoogle Bookmarks
Ai 9 de dezember, a l’età de 86 egn, l’é se n jit te la Ciasa del Segnoredio Aldo Gross Fanet da Poza. Sul numer 50 de La Usc di Ladins, l’aon recordà travers la paroles de n amich desché n alpinist e n schiador de gran braùra, ma de carater umol e de pecia paroles.
Ades, a n meis da sia departida, publicon chest auter bel recort, scrit da Federica Mormando.

1980 – Poza

“Varda”
L ciel l’era na strada desmesurada envers Sas da le Doudesc, chiara e neta dant del fiorir del soreie.
Soa man mosciaa en aut, jan dò l’eie brun, olache i ucìe sgolaa.

L’acort, l mot, l’eie. Cec. Chel om aea fermà l temp, i pensieres, l jir de dut. Con n mot.
“I ucìe”
“Coche i se lascia portar da l’aria”
L’é chest. L’aria, noi i ucìe l vent l brun, Sas da le Doudesc aldelà di erc i pins i troes.
No pel sozeder nia de auter.

L’era n gran menacrep. Da sera se l vedea jir a spas con soa femena fin vin gejia, dapò chi sà. N secret che se renovaa ogne dì.
L’era n om secret.

Gio l vedee te boteiga. Jìe ite duc i dis, speran che l me veide. Volee ruar en contat con soa vita, chela intimità con la crepa, col vent, con la neif. Con la storia de la val.

“No vegnir de retorn che no é da te dar da magnar”, ge aea dit soa mare. E el aea serà ite zaolà solentum e tema e de set egn l jìa past con le feide forin Mont de Vich. Aldelà de la Roda, aldelà del Ciadenac. Ciareja, a la fin de n jir sfadious, no per i pie, ma per l cher ben, che ogne varech portaa più dalonc la stua, l’odor de majon, le ciampane del paìsc.

La boteiga era vejina a la gejia, da le sie da sera la era piena rasa, coi ghesć l’era Elisabetta che se la fajea cà, Aldo sentà sun banca l ge grignotaa ai sciori che ciacolaa zenza se pesimar. I stajea zenza sudizion sul desch del re.
Gio no me fidae, per me Aldo l’era la suma de dut chel che no cognoscee e che segur l’era l such de la vita, la reisc de la poesìa, l’ebicait fat om.

L’era na raida. Al scomenz de la val, olache ciuta l Saslonch dalonc e le vivane anunzia n ream colajù, na contenteza piena me aea fat ite patoch. No l’era più desferenza anter me e l ciel. La strada: n passaje per l ream anunzià.

Chela raida à abù regnada n meis enveze che n dì, dormìe sot le ciampane da Silvia, la sor del preve, vejin a la boteiga de Aldo.

I foresć aea na sort de confidenza coi monc che se palesaa te desvalive vide, con pech respet; chi che rejonaa de moschetogn e vie, chi che jìa stroz con guanc e colores da mar. Gio jìe dal monech, tolee jù retrac de soa femena al telé, me ensomeae di majes e, ence se aee tema de ogne sut del troi, descorìe le ousc de Ciampedìe e Antermoa.

Envers la Roda, na utada e trei corde da le man me aea fat pissar al me molar jù tel vet domanan n miracol. N menacrep l’é l’amich di miracoi.

“Emben dapò n acrobata del circo che él pa?” me aea domanà Aldo su la sentadoa del Paolina.

Ei, son ruada a rejonar con Aldo. Dò 10 pé de brae da coste, 90 plus e n maraut de manicie e scufogn, l’é ruà te boteiga Alfonsa. “Veste vegnir a beiver n café?

L’é momenc che la vita l’é n retrat da meter te cornisc. N café. Ben segur, devalpai.

Aldo grigna e l slambrota valch, soa femena enveze la rejona e la tegn vif l’ensomech ogne dì.

Da enlouta nia l’é mudà.

Federica Mormando

 (Federica Mormando)